Etiqueta: contes

Ja era hora que jo, la dolenta més dolent d’aquesta història, doni la meva versió del fets.
Per a aquells que la vulgueu saber, seieu i llegiu amb tranquil•litat aquesta història d’una Dragona vegetariana ben espavilada.
Ja de petita vaig créixer amb un instint artístic molt accentuat. En acabà els estudis d’arts escèniques  vaig deixar casa meva per a fer fortuna. Al poc de marxar una companyia de teatre i cinema que també era accionista majoritària d’una empresa  de venda de bestiar i d’una companyia de la construcció, es va posar en contacte amb mi per contractar-me. La feina consistia en fer el paper de dragona ferotge durant el mes d’abril. Havia d’espantar a una població sencera governada per un rei i una reina bastant ornis i fer veure que menjava tot el bestiar de la zona i cremava llars en desús.

Així vaig fer. Aquell mateix dia m’enfilà pel turonet i vaig fer la millor interpretació mai vista. Anava eliminant el bestiar poc a poc i cremant aquí i allà. Els animals eren portats a l’empresa de venda de bestiar qui els revenia als seus antics propietaris i les cases cremades eren reconstruïdes per a la companyia constructora. Sé que penseu, una falta d’ètica extraordinària. Però la vida és així.
Em passava el dia retirant bestiar, cremant cases  per a tota la contrada, rebufant fort i espantant sense descans.
Amb el que no vam comptar era amb la reacció del rei orni i amb l’aparició d’un cavaller amb mala punteria però guapo d’allò més. El rei al veure que es quedava sense ramats i sense cases, va decidir aplacar la ira del drac amb carn humana. Decisió realment limitadeta i digne d’un tros de ruc. Cada dia l’atzar escolliria una persona del poble i aquesta seria oferta al drac per a aplacar la seva fam i la seva violència. La mala o la bona sort va fer que l’escollida fos la princesa.
La princesa molt digne i amb una gran motxilla a l’esquena va sortir del castell i es va dirigir a la cova del drac. Abans d’arribar a la cruïlla que la portava al cau del drac va topar amb el Cavaller  Jordi muntat dalt d’un cavall i empunyant una llarga llança daurada. Amb una entonació de veu perfecta va tranquil•litzar a la princesa i li va dir que ell mataria al drac i la salvaria de tal desgràcia. Ella, que no havia heretat la simplicitat cerebral dels seus pares, va acceptar de bon grat i allà va seure mentre pelava unes pipes amb un punt de sal.
Galopà i galopà fins arribar a la cova i allà mateix va tirar la llança a la panxa del drac. Però el problema d’agudesa visual del bell cavaller era del “carajo” i la llança només va ferir-me una miqueta de res. Em vaig fer la morta i li permeté treure’m una mica de sang per fer florir 4 roses vermelles que regalaria més tard a la princesa.
Tots van ésser felices i van menjar predius. Bé, tots menys la princesa que tenia d’altres plans. Però això és una altra historia.
A les dues setmanes em va arribar la notícia de que el  cavaller havia deixat a la princesa i que se’n tornava al seu castell amb vistes al Canigó.
Encuriosida vaig investigar més i em vaig assabentar que la població regnada pels reis ornis patia una alteració de la memòria que els feia oblidar allò que havia passat transcorregudes dues setmanes i que Sant Jordi, fill de pares d’aquell mateix poble, patia igualment la malaltia.
La companyia que em va contractar va veure un filó en això i cada any anem repetint la mateixa actuació una i altra vegada.  Fa poc van ser investigats i a punt d’ésser declarats culpables. Sembla que el cas va arribar no se sap ni a qui ni a on i es va decidir deixar les coses com estaven per bé de les tradicions.
Em preguntareu per quina raó porto fent això durant tant de temps. Doncs simple i planerament per que em paguen que ni us imagineu per només 1 mes a l’any de feina. La resta del temps me la passo collint fruites i verdures. Ara m’he aficionat a la Nespresso i a la coca de Sant Joan, al ganxet, als culebrons mexicans, a les notícies de 3/24, a l’astronomia i als viatges espacials. La de viatjar per l’espai és una activitat que practico secretament amb la meva nova amiga la princesa.
Per cert, la princesa no pateix la mateixa malaltia que els seus reials pares. Però com ja us he dit abans, aquesta és una altra història. Haureu d’esperar per saber més.